Miscel·lània 2003

.
550 aniversari de la caiguda de Constantinoble
.
L’any 2003 vàrem fer memòria de la caiguda de Constantinoble, l’esdeveniment històric que els historiadors elegiren per assenyalar el final de l’edat mitjana i el començament de l’edat moderna. Han transcorregut 550 anys des d’aquella data fatídica que va veure la fi de l’Imperi Romà d’Orient i la mort heroica de Constantí XI. Una curiosa coincidència es va repetir de nou: el darrers Emperadors d’Occident i d’Orient portaven el nom del fundador -“refundador” en el cas de Constantinoble- de la capital respectiva.
Malgrat els esforços diplomàtics dels darrers Emperadors bizantins, que comptaren amb el gran interès dels Papes per reunir de nou tota la Cristiandat, la caiguda de la Nova Roma era un fet tan inexorable com el desenllaç d’una tragèdia grega. La ciutat no podia seguir subsistint en la seva condició de capital d’un Imperi que començaren a devorar els àrabs i que acabà en poder dels otomans, mentre croats i mercaders vinguts d’occident havien rapinyat les riqueses i els recursos que encara asseguraven la subsistència dels seus habitants. Tanmateix, després d’esgotar la via diplomàtica, i esperant rebre un ajut militar d’occident que mai no arribà, Constantí XI optà per defensar la seva ciutat, comptant amb el suport dels seus súbdits, com també d’un petit exèrcit reclutat per Giovanni Giustiniani a Gènova i a les illes de Quios i Rodes, i de bona part dels residents estrangers, entre els quals no podem oblidar els mercaders catalans i el seu cònsol Pere Julià, que foren executats pels otomans en caure la ciutat.
.Constantí XI
.
De l’esperit que animà als defensors de Constantinoble, que la vigília de la caiguda oblidaren llurs diferències religioses i s’aplegaren a la Basílica de Hagia Sophia per pregar junts, resten les paraules que l’Emperador Constantí XI adreçà al Sultà Mehmet II en el darrer missatge que li envià:
Ja que has optat per la guerra i no et puc convèncer amb juraments ni amb bones paraules, fes el que vulguis; jo em refugio en Déu i si està en la seva voluntat donar-te també aquesta ciutat, qui es podrà oposar? (...) Des d’aquest moment, jo he tancat les portes de la ciutat i protegiré els seus habitants en la mesura de les nostres possibilitats. Tu exerceixes el teu poder oprimint, però arribarà el dia en el qual el bon jutge ens dicti a tots dos la sentència justa.”
.
.
El nou Copríncep d’Andorra
.
El 12 de maig de 2003, a la Catedral de la Seu d’Urgell, Monsenyor Joan Enric Vives i Sicília esdevingué Bisbe titular d’Urgell i Copríncep d’Andorra, en rebre de mans del seu predecessor, l’Arquebisbe Martí Alanis, el bàcul episcopal. Havent estat consagrat bisbe auxiliar de l'Arxidiòcesi de Barcelona -el 1993-, Monsenyor Vives esdevingué bisbe coadjutor amb dret a successió de la diòcesi d’Urgell el 2001. La successió fou automàtica, en acceptar la Santa Seu la renuncia del Bisbe Alanis, amb la qual cosa s’acomplia el desig del govern andorrà d’evitar un període d’interinitat en la més alta magistratura del Principat.

Cap comentari: