Miscel·lània 2000

.
XII Centenari del Comtat de Barcelona
.
Enguany començà un nou segle i un nou mil·leni, però no es preveu cap gran esdeveniment que acompanyi aquest canvi en el calendari, malgrat que vivim una època de transició, oberta amb la fi de la guerra freda. Això no obstant, ara fa mil dos-cents anys, el canvi de segle fou marcat per dos fets de gran transcendència històrica en el nostre entorn geogràfic. El darrer Nadal del segle VIII es restaurava l’Imperi Romà d’Occident en la persona del llavors Rei dels francs, Carlemany, i quatre mesos després, la ciutat de Barcelona era reconquerida als invasors àrabs. L’abril de l’any 801, en nom de Lluís el Piadós, Rei d’Aquitània, un exèrcit format per guerrers francs i hispànics, comanat pel comte Guillem de Tolosa, entrava victoriós a la ciutat de Barcelona. A continuació, es creà el Comtat de Barcelona, del qual el primer titular fou en Berà, que devia ser fill de Guillem de Tolosa i d’una aristòcrata d’origen hispànic.
Tot i que és evident la significació d’aquest fet històric, en no tenir notícia de cap exposició ni acte commemoratiu, la Societat d’Estudis Pere el Cerimoniós va prendre la iniciativa de suggerir a la Generalitat que el XIIè centenari de la creació del Comtat de Barcelona fos recordat com cal. D’altra banda, precisament aquest mateix any, un any després de la mort de la Comtessa de Barcelona, el títol que correspon al Monarca de Catalunya sembla abocat a restar “inutilitzat” entre els altres títols històrics de la Corona hispànica. Estaria bé que, de tant en tant, recordéssim que Don Joan Carles i Donya Sofia són els nostres Reis perquè són els Comtes de Barcelona. Hauria calgut, doncs, aprofitar l’avinentesa de la commemoració dels dotze segles del títol comtal, per a normalitzar el seu ús, tant per part del seu legítim titular, com per les altres institucions i pels mitjans de comunicació. La Monarquia, potser més que cap altra institució política, es deu a la història i a la tradició; així doncs, entre els catalans, el Rei i l’Hereu de la Corona haurien de ser coneguts d’acord a les nostres tradicions.
.
Quant a la commemoració del IIIer centenari de l’entronització de Felip Vè, sense entrar en altres qüestions relatives al regnat d’aquest Monarca, convé desmentir l’error generalitzat de considerar-lo gairebé un intrús en la línia de successió. El 12 d’octubre d’aquest any es complien tres segles d'ençà que Felip Vè, en tant que nou Comte de Barcelona, obria les sessions de les Corts catalanes, de les que rebria el jurament de fidelitat, després que Ell jurés les Constitucions de Catalunya. Malauradament, en constituir-se una coalició internacional per a recolzar les aspiracions de l’Arxiduc Carles d’Àustria, es declarà una guerra de successió les conseqüències de la qual són prou conegudes. Començava així una nova etapa en les relacions entre Catalunya i la Corona que, precisament, el Rei Joan Carles ha acabat de tancar definitivament.
.
.
In memoriam Maria Mercè de les Dues Sicílies
Comtessa de Barcelona
(1910-2000)
.
La Princesa Maria Mercè era filla del Príncep Carles de Les Dues Sicílies, Infant d’Espanya i Comte de Caserta, i de la Princesa Lluïsa de França. L’any 1935, esdevingué Princesa de Girona, Astúries i Viana en contreure matrimoni amb el Príncep Joan, i ha estat Comtessa de Barcelona, d’ençà de la mort del Rei Alfons XIII. La Comtessa Maria Mercè fou mare de quatre fills, el Rei Joan Carles, l’Infant Alfons i les Infantes Pilar i Margarida, i al costat del Comte Joan, visqué el llarg exili a Portugal i tingué un paper important, però discret, en el procés de restauració de la Monarquia. D’ençà de la mort del Comte Joan, Donya Maria Mercè ha exercit de veritable Reina-mare.
.

Bust de la Comtessa Maria Mercè a la Casa de la Ciutat de Barcelona (foto Wikipedia).

.
Amb la seva mort, el títol Comtal de Barcelona perdrà el protagonisme que ha tingut al llarg de mig segle, mercès a la feliç idea d’en Joan III, en decidir-se a utilitzar el títol català d’entre tots els que li corresponien com a Cap de la Casa Reial hispànica.

.
In memoriam Joana de Savoia, Reina de Bulgària
(1907-2000)
.
Era filla dels Reis Víctor Manuel III i Elena d’Itàlia. Al 1930, la llavors Princesa Joana es va casar amb el Rei Boris III de Bulgària, amb qui tingué dos fills, l’actual Rei Simeó II i la Princesa Maria Lluïsa.
Durant la 2ª Guerra Mundial, el Rei Boris va morir, deixant en circumstancies prou dramàtiques i difícils a la jove Reina, mentre el seu fill, de tan sols 9 anys, pujava al Tron i s’establia un consell de regència. Al 1944, l’exèrcit soviètic envaí Bulgària, entregà el poder als comunistes del país, i obligà a la Família Reial a marxar a l’exili. Llavors, la Reina decidí instal·lar-se a Egipte, on vivia també exiliat el seu pare, el Rei Víctor Manuel d’Itàlia; fins que l’any 1955, la Família Reial de Bulgària establí a Madrid.
Tal com era el desig de la Reina Joana, el seu cós mortal fou traslladat a Assís, per a rebre sepultura en el senzill panteó dels frares. El seu funeral se celebrà a la Basílica de Sant Francesc, on 70 anys enrera s’havia casat amb el Rei Boris III.

.
In memoriam Ingrid de Suècia, Reina de Dinamarca
(1910-2000)
.
Nascuda Princesa de Suècia, era filla dels Reis Gustau VI Adolf i Margarida -Princesa de Gran Bretanya-. El 1935, es va casar amb el Príncep Frederic de Dinamarca -el futur Frederic IX-, amb qui tingué tres filles, l’actual Reina Margarida II, la Princesa Benedicta i la Princesa Anna Maria -Reina de Grècia en casar-se amb Constantí II-. Els Prínceps Frederic i Ingrid esdevingueren Reis de Dinamarca l’any 1947.
D’ençà de la mort de Frederic IX, al 1972, la Reina-mare Ingrid passà a un segon pla, sense deixar de servir a la Corona, portant a terme diverses tasques de representació.

.
In memoriam Maria Josep de Bèlgica, Reina d’Itàlia
(1906-2001)
.
La darrera Reina d’Itàlia era filla dels Reis Albert I i Elisabet de Bèlgica. L’any 1930, es va casar amb el Príncep Humbert d’Itàlia, amb qui tingué un fill, el Príncep Víctor Manuel, actual Cap de la Casa Reial, i tres filles, les Princeses Maria Pia, Maria Gabriela i Maria Beatriu.
Arran de l’abdicació del Rei Víctor Manuel III, l’any 1946, els Prínceps Humbert i Maria Josep esdevingueren Reis d’Itàlia, però, llur regnat durà tan sols un mes, entre el 9 de maig i el 12 de juny d’aquell any. La Monarquia era abolida com a conseqüència d’un referèndum (2 de juny), els resultats resten encara discutibles, degut a les irregularitats encobertes pel llavors ministre de l’Interior, el republicà Giuseppe Romita.
En morir la Reina Maria Josep, els mitjans de comunicació italians destacaren i lloaren la seva oposició envers el feixisme i l’entrada d’Itàlia en la guerra. Conscient dels perills als que Mussolini arrossegava a tot el país, la llavors Princesa del Piemont arribà a enfrontar-se personalment amb el dictador, en l’intent impossible d’obrir-li els ulls.

.
Tedèum per Jubileu d’Argent de Sa Majestat El Rei
.
La tarda del dia 11 de desembre del 2000, a la Catedral-Basílica de Barcelona, el Cardenal Ricard Mª Carles presidí una Missa i un TeDèum en acció de gràcies pels primers 25 anys del regnat de Sa Majestat el Rei, que fou representat en aquesta solemne cerimònia per Sa Altesa Reial el Príncep de Girona.
La celebració del Jubileu d’Argent del nostre Rei, fou proposta per la Societat d’Estudis Pere el Cerimoniós a un conjunt d’institucions i entitats representatives de la societat civil catalana, que s’adheriren a la iniciativa; les Reials Acadèmies de Bones Lletres, de Ciències i Arts, i de Belles Arts de Sant Jordi, l’Orde del Sant Sepulcre, el Sobirà Orde de Malta, el Reial Cercle Artístic, l’Institut Cambó, l’Institut Universitari Dexeus, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, la Fundació Castells Culturals de Catalunya, l’Associació Amics del Museu Clarà, la Casa d’Aragó a Barcelona i Rodio.

.
Dotzè Centenari de la Coronació de Carlemany
.
El dia de Nadal de l’any 800, a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, Carlemany, el Rei dels francs, fou coronat Emperador pel Papa Lleó III. La Santa Seu pretenia institucionalitzar la protecció que Carlemany i el seu pare, Pipí el Breu, havien proporcionat a Roma davant la constant amenaça dels llombards que ocupaven bona part de la península itàlica. Amb aquesta cerimònia, es restaurà l’Imperi Romà d’occident (renovatio Imperii), que duraria dotze segles, conegut també com a Sacre Imperi Romà-Germànic
El Vaticà recordà aquest esdeveniment el dia 16 de desembre del 2000, amb un acte acadèmic, organitzat pel Pontifici Comitè de Ciències Històriques, i la inauguració d’una exposició als Museus Vaticans. L’exposició “Carlomagno a Roma” va reunir una important selecció d’obres d’Art i documents de l’època carolíngia, juntament amb el reliquiari d’argent que conté el braç de l’Emperador, i el seu talismà personal, així com maquetes i altres peçes que il·lustraven la Roma d’aquell temps. El Papa Joan Pau II lloà la figura de Carlemany, pel seu compromís en la síntesi entre el Cristianisme, la cultura clàssica i les cultures dels pobles germànics i celtes.
A Barcelona, la commemoració s’avançà un any, amb l’exposició “Catalunya a l’època carolíngia”, instal·lada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre el desembre de 1999 i el febrer del 2000. Aquesta exposició formava part d’un projecte europeu en el que participaren Paderborn (Alemanya), Brescia (Itàlia), York (Gran Bretanya) i Split (Croàcia), amb altres exposicions sobre diferents aspectes relatius a Carlemany i a la construcció d’Europa.

.
Commemoració de l’Emperador Carles a Toledo i a Barcelona
.
El 5 d’octubre de l’any 2000, a la ciutat de Toledo, Ses Majestats els Reis varen reunir als actuals Caps d’Estat dels països europeus en els que regnà l’Emperador Carles -el Comte-Rei Carles I- amb motiu de la commemoració del Vè centenari del seu naixement. La Reina dels Països Baixos, els Reis de Bèlgica, la Princesa Àstrid de Luxemburg -en representació del seu pare el Gran Duc-, el Gran Mestre del Sobirà Orde de Malta, i els presidents d’Alemanya, Àustria, Hongria, la Confederació Helvètica, Eslovènia, Croàcia i Malta, varen acompanyar als nostres Reis i al Príncep de Girona en un acte acadèmic celebrat a la Catedral de Toledo, i en la inauguració de l’exposició “Carolus”, instal·lada en l’antic Hospital de la Santa Cruz.
A Barcelona, al Saló del Tinell, l’exposició “L’Art a Catalunya i els Regnes hispans en temps de Carles I” ha estat un dels esdeveniments culturals de l’any, en reunir un extraordinari conjunt d’obres dels millors artistes que treballaven a les Espanyes en aquells temps.

.
Commemoració dels Borbons a l’antic Regne de Les Dues Sicílies
.
Al llarg de l’any 2000, els Borbons napolitans han estat recordats amb un conjunt d’exposicions, concerts i altres manifestacions culturals, a Nàpols, a Palerm i en altres llocs de l’antic Reialme mediterrani. D’aquesta forma, es comencen a reconèixer les aportacions positives portades a terme en aquest període, que va des del regnat del nostre Carles III -que fou Rei de Nàpols i de Sicília abans de regnar a Espanya- fins al de Francesc II, darrer Monarca d’aquest Reialme, que s’incorporà al Regne d’Itàlia.

.
Centenari del naixement de la Reina Mare Elisabet
.
L’esdeveniment monàrquic més popular de l’any 2000 fou el centè aniversari de la Reina Elisabet, Reina Mare de Gran Bretanya. Normalment, els centenaris es commemoren en record de persones mortes temps enrera, però en aquest cas, la celebració s’ha fet en honor d’una dona que mostra una vitalitat envejable.
Nascuda Lady Elizabeth Bowes-Lyon, pertanyent a una de les famílies aristocràtiques més antigues d’Escòcia, es casà amb el llavors Duc de York, que pujaria al Tron britànic com a Jordi VI. Durant els pitjors moments de la 2ª Guerra Mundial, quan Gran Bretanya era agredida constantment pels bombardetjos alemanys, la Reina Elisabet tingué un paper rellevant en l’encoratjament del poble britànic. El mateix Hitler es va referir a ella com “la dona més perillosa d’Europa”. Amb justícia, els ciutadans britànics li han fet sentir llur afecte, en els homenatges i actes amb els que s’ha celebrat aquest centenari tan especial.

.
Relleu en el Tron del Gran Ducat de Luxemburg
.
El 7 d’octubre, a la seu del Parlament luxemburguès, el Gran Duc Joan signà l’acta de la seva abdicació i el seu hereu, el Príncep Enric, el succeí en el Tron del Gran Ducat, després d’haver jurat les Constitucions que regeixen aquest país.
En la senzilla però solemne cerimònia, la Família Granducal fou acompanyada per la Reina dels Països Baixos i pels Reis de Bèlgica, tot recordant els lligams històrics que uneixen als tres reialmes.

.
III Centenari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres
.
L’any 1700, un grup de nobles i eclesiàstics, que sovint es trobaven a la casa de Pau Ignasi de Dalmases, per parlar d’història i poesia, crearen l’anomenada “Academia de los Desconfiados” (o Desconfiada), que prengué aquest nom en referència a l’esperit crític dels seus fundadors, que “desconfiaven” dels seus propis talents. El primer president fou Joan Antoni de Boixadors, comte de Savellà. Al 1752, aquesta acadèmia obtindria el reconeixement del Rei Ferran VI, passant a anomenar-se Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Des de 1917, la Reial Acadèmia de Bones Lletres té la seva seu a l’antic Palau Requesens, situat al centre històric de Barcelona.
La commemoració d’aquest esdeveniment se celebrà, el 25 d’octubre del 2000, amb un acte acadèmic que reuní als presidents de totes les Reials acadèmies catalanes, i que comptà amb la presència del president de la Generalitat.

.
Beatificació del darrer Sobirà dels Estats Pontificis
.
En l’any del Gran Jubileu, l’Església Catòlica va voler reconèixer la santedat de dos Papes que, per raons molt diverses, han tingut un paper clau en els darrers dos segles. Mentre a Joan XXIII se’l recorda com el “Papa bo” i com l’artífex del Concili Vaticà II, a Pius IX, més llunyà en el temps, l’envolta encara la polèmica, causada per la seva actitud en el procés d’unificació d’Itàlia. Pius IX fou el darrer Sobirà dels Estats Pontificis, el reialme que varen crear els Reis Pipí el Breu i Carlemany quan la independència de la Santa Seu estava amenaçada pels llombards.
A mitjans del segle XIX, els trasbalsos provocats per l’ocupació napoleònica, les tensions derivades de la sobirania austríaca sobre bona part del nord d’Itàlia, i el naixement dels nacionalismes, varen generar un ampli moviment, conegut com el Risorgimento, que cercava una unificació territorial perduda més de mil anys enrera, arran de la caiguda de l’Imperi Romà d’occident. Entre les diverses iniciatives que pretenien assolir aquest objectiu, cal recordar que hi hagué una que proposava reunir els diferents estats en una confederació presidida pel Papa. Això no obstant, sembla que l’oposició de Pius IX a declarar la guerra a Àustria, per tal d’incorporar els territoris sota el seu domini, feu fracassar aquest projecte, la realització del qual, molt probablement, hauria estat menys traumàtica i, fins i tot, més positiva per al sud d’Itàlia.
Finalment, mentre Garibaldi emprenia el seu esbojarrat procés d’unificació, el Rei de Sardenya i el Piemont es posà al davant del moviment del que sorgiria el Regne d’Itàlia. Malauradament, no hi hagué entesa entre els líders del Risorgimento i Pius IX, qui no volia renunciar a la independència política, potser tement que la Santa Seu es tornés a trobar en un nou “Avinyó” dintre del nou Estat italià. De tal manera, Roma s’hagué de conquerir[1] per la força, en un lamentable episodi bèl·lic que no s’hauria d’haver produït mai.

.
A propòsit del nou Museu Egipci de Barcelona
.
Mentre l’Ajuntament de Barcelona esborra tot rastre de l’existència del Museu Clarà, enderrocant la casa de l’escultor i instal·lant una biblioteca de barri en el seu taller, es creen nous museus, però aquests mercès a la iniciativa privada. Malgrat l’intervencionisme cec i arbitrari de les administracions públiques, que enlloc d’enriquir han empobrit de forma lamentable el panorama cultural del nostre país, la societat civil catalana proporciona nous mecenes amb coratge.
Cap a finals del 1999, la Fundació Godia obria al públic un petit museu per a donar a conèixer una de les millors col·leccions artístiques del nostre país. El 12 de maig del 2000, s’inaugurava el nou Museu Egipci, traslladat a una nova seu i ampliats els seus fons. No es tractarà, però, d’un museu “decimonònic”; la Fundació Clos ha proporcionat a la ciutat una entitat viva, que organitza cursos, recerques i excavacions arqueològiques, i tota mena d’activitats per a facilitar l’estudi i la divulgació de la civilització egípcia. És més que una bona notícia; és un regal que no només engreixa el Patrimoni Cultural de la ciutat, sinó que ve a cobrir un buit en el que Catalunya porta un retard considerable.

.
[1] De la caiguda de Roma, s’explica una divertida anècdota viscuda pel Rei Víctor Manuel II. Diuen que, la nit abans de fer la seva entrada triomfal a la Ciutat Eterna, el Rei volgué anar-hi d’incògnit per a visitar el Palau del Quirinal, que, fins llavors, havia estat una de les residències del Papa. Amparats per les tenebres nocturnes, Víctor Manuel II i el seu reduït seguici arribaren davant del Quirinal i trucaren a les portes. Es cansaren de trucar, però no reberen cap resposta, perquè a l’immens palau no hi restava ningú, després de que el darrer en sortir hagués tancat les portes amb clau. Finalment, algú del seguici Reial va haver de cercar a un manyà, i treure’l del llit. El manyà va aconseguir obrir una porta, i així el Rei va poder accedir al palau que havia de convertir-se en la seva pròpia residència oficial.

Cap comentari: