14 d'abril de 2011

.

14 d’abril: Avui fa 80 anys d’un cop d’estat disfressat de festa democràtica. Perquè, per més que m’hi esforci, no hi veig res de veritablement democràtic en transformar unes eleccions municipals en un plebiscit constitucional, sense ni tan sols esperar que acabés l’escrutini dels vots. Perquè,.. quina legitimitat democràtica tenia el Macià que va entrar en el Palau de la Generalitat i va sortir al balcó per a proclamar la “república catalana”? En quines eleccions l’havien elegit -i amb quin mandat constitucional?!?- per a prendre el poder i canviar el règim polític “a la brava”?

Sincerament, aquesta manera de fer, de cops d’efecte, de fets consumats, de xantatges i grups de pressió, m’evoca més la marxa dels camises negres i les maniobres que van portar a l’exlíder socialista Mussolini al poder, que no pas el funcionament d’una democràcia occidental. En aquell període, gairebé la totalitat de la classe política espanyola -i catalana- va demostrar sobradament que, ni en un costat ni en l’altre, no tenia cap confiança en la voluntat del poble ni en els mecanismes democràtics, i el joc brut i la impunitat no respectava a cap bàndol.

Inevitablement, aquesta manca d’escrúpols va desembocar en una guerra de tots contra tots. De dretes contra esquerres, de feixistes contra antifeixistes, d’espanyolistes contra catalanistes, d'anticlericals contra catòlics, de comunistes contra anarquistes, d’estalinistes contra trotskistes,.. Una carnisseria a gran escala, en la qual moltes enemistats personals o familiars es van maquillar de rivalitats polítiques i van dessagnar moltes viles.

Certament, en el fons hi havia una abundància obscena d’injustícies socials, de desigualtats econòmiques inacceptables, d’abusos de poder i de corrupció. Certament, el Rei Alfons XIII no va estar a l’alçada de les circumstàncies, més que en el moment dramàtic de partir per a impedir un conflicte inevitable. Però, la classe política tampoc va estar a l’alçada de cap circumstància, ni tampoc els poders econòmics, ni la jerarquia eclesiàstica, ni els caps militars. Tanmateix, fa 80 anys, a aquests líders polítics, als quals s’ha volgut mitificar en els darrers temps, els mancava molta maduresa, molt de seny i molta intel·ligència. Aquests polítics absurdament admirats (n’hi ha qui els cita dia sí i dia també com a referents de saviesa) van preferir llençar la casa per la finestra sense pensar en les conseqüències.

Potser m’equivoqui (de fet, mai ho arribarem a saber del cert), però crec que si aquells polítics haguessin estat prudents i haguessin aprofitat aquell moment per a negociar des d’una posició de força amb el Rei, per a imposar-li totes les reformes oportunes i desposseir-lo de tot poder executiu, seguint el model que ja funcionava en diversos països europeus, la Corona hauria pogut moderar els estires i arronses de tots els costats i evitar que esgarressin les Espanyes.

Per tot plegat, en aquest 14 d’abril jo no puc cridar a favor d’un règim polític en el qual mai he trobat valors genuïnament democràtics, sinó el camp de batalla entre oligarquies que lluiten pel poder al marge dels pobles (als Estats Units ho tenen molt clar que “demòcrata” no és sinònim de “republicà”).

Malgrat totes les pegues que li vulgueu trobar, segueixo preferint un Rei que, encarnant una institució que ha evolucionat i ha madurat al llarg de segles, defensa que els interessos generals estan per damunt dels interessos de partit, i simbolitza la prevalença del conjunt dels ciutadans per damunt de la diversitat d’opcions polítiques.

Visc-a-Catalunya. Visca el Rei!

Jesus Oliver

Foto: El llavors Príncep Joan mirant el seu fill, el futur Rei Joan Carles I (Roma, gener de 1938).

Cap comentari: